Papà, que estàs fent?

No sé com dir-t'ho. Segurament creus que ho fas pel meu bé, però no puc evitar sentir-me extrany, molest, malament.
Em vas regalar la pilota quan tot just començava a caminar. Encara no anava a l'escola quan em vas apuntar en l'equip.
M'agrada entrenar durant la setmana, bromejar amb els companys i jugar el diumenge, com ho fan els més grans. Però quan vas als partits... no sé. Ja no és com abans. Ara no em dónes una palmellada quan acaba, ni em convides a prendre alguna cosa. Vas a la tribuna pensant que tots són enemics. Insultes als àrbitres, als entrenadors, als jugadors, a altres pares... Perquè vas canviar?.
Crec que sofreixes i no ho entenc. Em repeteixes que sóc el millor, que els altres no valen per a res al costat meu, que qui digui el contrari s'equivoca, que només val guanyar. Aquest entrenador del que dius que és un inepte, és el meu amic, el qual em va ensenyar a divertir-me jugant.
El xiquet que l'altre dia va sortir en el meu lloc.... t'acordes?. Si papi, aquell que vas estar tota la vesprada criticant i dient que "no serveix ni per a dur la borsa.". Aquest xiquet va a la meua classe. Quan el vaig veure el dilluns, em va fer vergonya.
No vull decebre't. De vegades pense que no tinc suficient qualitat, que no arribaré a ser professional i a guanyar milions, com tu vols. M'aclapares.
Fins he arribat a pensar a deixar de jugar; però... m'agrada tant!.

Papà, per favor, no m'obligues a dir-te que no vinguis més a veure'm jugar ...